Reproduïm a continuació el darrer comunicat del Comitè Libanès per la Pau i la Solidaritat:
El 13 d’abril de 1975 marca l’inici de la guerra civil al Líban, de la qual enguany commemorem el 49 aniversari. Aquell dia van esclatar els combats i la dreta aïllacionista libanesa va començar a dur a terme matances contra l’indefens poble palestí i contra els grups progressistes i democràtics libanesos.
Tots els esforços per aturar els atacs van resultar infructuosos, la qual cosa va provocar que el país acabés entrant en un cicle de violència, durant el qual es cometrien massacres de tota mena apel·lant a motius d’identitat i pertinença, assolint el país els nivells més terribles d’odi i extermini sectari.
Aleshores, el Líban estava dividit en dues zones o regions, oriental i occidental, separades per barreres que, segons algunes opinions, frenen el caràcter religiós i la liquidació per motius religiosos o d’afiliació política.
El conflicte s’allargaria quinze anys, fins al 1990, i marcaria una etapa on el poble libanès va sofrir tot tipus de flagells, especialment per part dels partits sectaris feixistes aïllacionistes, que van causar estralls i massacres sobre el conjunt de la població.
Amb la fi de la guerra, després de l’Acord de Taif, el sectarisme es va perpetuar mitjançant la distribució de quotes i posicions, a través d’un sistema on els líders de les milícies bèl·liques van acabar convertint-se en líders de les sectes governants.
S’estableix d’aquesta manera un Estat, aliat amb el colonialisme capitalista i la camarilla financera governant, que controla aquest sistema sectari, especialment després que no entressin en vigor les reformes pactades a l’Acord de Taif, com ara la formació de l’Autoritat Nacional, l’abolició del sectarisme i l’aprovació d’una llei electoral no sotmesa a restriccions i sobre la base de la proporcionalitat.
Així, el sistema es va anar tornant encara més extremista i el concepte de ciutadania va desaparèixer. L’esclat de la guerra civil libanesa va suposar, en aquest sentit, no sols la intensificació de les lluites entre els diferents segments, sinó un increment de la crisi política, social i econòmica del país, actuant alhora com un generador i reforçador d’aquesta crisi global.
Paral·lelament al col·lapse financer, econòmic i polític, la dissolució de les institucions estatals es va convertir en una conseqüència inevitable, sobretot a causa de la falta d’un tracte responsable per part dels elements que conformaven el règim governant. La lluita sectària es va convertir en un mitjà mitjançant el qual aquests elements aconseguien els seus propis beneficis i al mateix temps generaven una tensió permanent en l’àmbit públic, fet que representa una amenaça latent i constant per a la pau civil.
El Comitè Libanès per la Pau i la Solidaritat, a la llum de la brutal guerra empresa en el darrer mig any per part de l’imperialisme i el seu protegit Israel contra Palestina i la resta de països de la regió, inclòs el Líban, vol expressar la seva profunda preocupació per la situació d’extrema tensió i el perill que esclatin pròximament nous conflictes que condueixin a la devastació i la destrucció.
Condemnem també els criminals atacs racistes que s’han produït al Líban contra les persones desplaçades d’origen sirià, així com el discurs d’incitació a l’odi que els ha precedit, també racista i divisiu, i que representa una nova amenaça per a la pau civil.
No hi haurà salvació per al Líban sense que es produeixi un canvi profund en l’estructura d’aquest sistema que genera des de fa dècades crisi i guerres permanents i s’avanci cap a un Estat democràtic laic construït sobre la base de la justícia social.
